Bones festes!

Aquí s'acaba el meu blog. M’ha agradat molt fer-lo! Alguns cops m’ha servit per treure conclusions, altres per reflexionar, també per opinar, i algunes vegades per explicar esdeveniments ens el quals he anat.

Espero que aquesta aventura no s’acabi aquí, i pugui continuar amb el meu “Dossier Personal d’Aprenentatge”!

BON NADAL A TOTHOM I BONES FESTES!!

Els espais per jugar dels infants

Aquesta imatge m’ha agradat perquè reflexa una realitat actual. 

Avui dia si vas pel carrer, sobretot de les grans ciutats, et trobes cartells on posa “prohibit jugar a pilota”. El primer cop que ho vaig veure em va cridar molt l’atenció. Com pot ser un lloc absolutament construit pels nens, com por ser un parc, no es pugui jugar a pilota? És incoherent. Penso que els nens s’ha de respectar. S’ha de respectar el fet que vulguin jugar amb llibertat, sense normes ni gaire vigilància, ja que aquesta és una manera que es desenvolupi sense masses influències ni sense pressa, tal i com ha de ser. 

Penso exactament com el nen la il·lustració. En lloc de posar “Perill nens”, hauria de posar “Perill automòbils”.

L'educació també evoluciona

La societat canvia, el temps canvia, i per suposat, l’educació també canvia. 

Hem evolucionat en el temps. Pel que tinc entès, l’educació que van rebre els meus pares i sobretot els meus avis no tenia res a veure amb la d’avui dia. 

Penso que aquesta evolució en l’àmbit de l’educació s’ha de mantenir, i a poder ser, millorar-la, ja que mai res és suficientment perfecte. 

L’educació d’abans era més aviat autoritària, directiva i efectiva. Ara, per sort, és afectiva, experimental i dinàmica. 

Penso que som molt afortunats els infants d’avui dia de poder rebre aquesta educació més observable, més divertida i entretinguda. 

Però, tot i això, crec que hi ha professors que no aprofiten aquests avantatges, i podent fer l’aprenentatge d’una manera motivadora, que entusiasmi als nens, hi ha alguns mestres que es neguen a canviar el seu sistema educatiu, limitant-se a explicar teoria i continguts sense cap mena de gràcia. 

Si les coses canvien penso que és per algun motiu, en principi per anar millor (normalment). A més, crec que és imprescindible adaptar-se als canvis per no ser uns incompetents i ignorants en la societat actual.

Wert...

Aquí us deixo el link d’aquesta notícia en que Wert promet el mateix tracte tant en el castellà com en el català en la reforma. 

http://www.libertaddigital.com/espana/2012-12-19/wert-promete-el-mismo-tratamiento-a-castellano-y-catalan-en-la-reforma-1276477432/#comentarios 

Jo em pregunto, a qui pretén enganyar? 

Wert insisteix en que hi haurà el mateix tracte tant amb el castellà com en el català. A més, pel que llegeixo no sé si pretén que encara li donem les gràcies pel que fa i diu perquè segons ell ens ha fet una gran oferta a Catalunya perquè hi hagi una aproximació, però resulta que la culpa és nostra, perquè no som receptius davant les seves propostes. 

A més, el ministre diu que els pares han de tenir la llibertat de poder triar la llengua en que s’educa al seu fill a l’escola. He de dir que aquí a Catalunya hi ha moltes escoles en que l’educació és en castellà. Si els pares volen portar el seu fill en una escola on la llengua parlada és el castellà la poden trobar. 

Sincerament penso que això no té cap ni peus. No em veig en un futur educant en castellà, no perquè tingui res en contra d’aquesta llengua, sinó perquè no és la meva llengua materna en la que m’he educat i m’he criat, i penso que no és amb la que millor em puc expressar.

Concert-Pregó de Nadal 2012

Ahir, dimecres 19 de desembre a les 8 de la tarda, a l’Auditori de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, va donar lloc el Concert-Pregó de Nadal 2012 “Nadal: llum i misteri”.

L’acte el va iniciar la Dra. Margarita Bofarull amb un Pregó de Nadal molt harmoniós.

A continuació, la Coral Preludi d’Amics de la Unesco i el Cor Blanquerna acompanyats amb Miquel Ausina que tocava el piano ens van fer una cantata. Van cantar 7 cançons, les quals cada una d’elles portaven un missatge, ja que parlaven de la realitat humana i de com ens debatem a la recerca de la veritat. Per finalitzar l’acte van acabar amb “Que li darem al noi de la mare”.

Va ser una bona manera d’iniciar el Nadal!

El Nadal i les joguines

En aquesta imatge podem veure un nen que té totes les joguines que qualsevol nen desitjaria tenir, però no sap a què ni com jugar. En canvi, hi ha un altre infant amb tan sols una capsa, i aquest és capaç de passar-s’ho genial utilitzant la imaginació.

Ara que s’acosta el Nadal he pensat que aquesta foto seria la mes adient, ja que sovint els pares tendeixen a comprar molts i molts jocs als seus fills els quals s’acaben quedant a un racó de la casa, alguns cops sense desempaquetar i altres vegades només oberts però sense haver-los utilitzat més d’un cop. És veritat que als nens els i fa molta il·lusió el fet d’obrir un regal darrera un altre, però si qualsevol de nosaltres ens parem a observar, no està content pel que hi ha a dins, sinó pel fet de desempaquetar una cosa, i una altre, i una altre... A més, al final, amb el que acaben jugant és la capsa que protegia la joguina o el paper que l’embolicava.

Crec que això ens ha de fer reflexionar. Ja que per més que nosaltres pensem que els i estem fent el bé fent-los molts regals, el que estem fent és crear persones consentides, que no valoren res i que ho volen tot.

Com diu Francesco Tonucci, per jugar bé els nens necessiten molt poques joguines i de baix preu.

El fill del castell (Llegenda de Santa Coloma de Farners)

El passat dilluns 10 de desembre a la classe del professor Francesc Garreta, a Comunicació oral, escrita i digital, ens va demanar que portéssim una llegenda del nostre poble, en el meu cas, Santa Coloma de Farners, la capital de la comarca de La Selva. La llegenda és la següent:

EL FILL DEL CASTELL

Conten que una noia de Cal Sobirà de Santa Creu, va tenir una relliscada amb el seu promès, motiu pel qual els seus pares la van fer fora de casa. D’amagat, però, els promesos es van casar a l’ermita de Sant Miquel de Cladells, i el matrimoni es quedà a viure amb l’ermità. Tos tres eren feliços. Van transcórrer uns mesos i, sense saber-se mai com va anar, un dia la noia trobà assassinats el marit i el bon ermità. La jove vídua no pogué tornar a casa seva, ja que l’únic testimoni del seu matrimoni no existia ja i els seus pares no l’haurien acollida. Així és que optà per marxar d’aquells indrets dels quals tan mals records tenia per culpa de la mà criminal que l’havia deixada sola i desemparada en el món. Li faltava ben poc perquè el fill del seu amor li naixés i, per por que la gent malpensés de la seva virtut, davant la impossibilitat de testificar el seu casament, s’adreçà envers el castell de Farners per reposar i arrecerar-se a les seves ruïnes. Un cop hi arribà, mirà envers l’ermita de la Mare de Déu de Farners, erigida als peus de la fortalesa, demanant ajut a la Verge en el seu infortuni. Al punt succeí un prodigi : Els murs del castell quedaren il·luminats amb una potent resplendor i tot seguit se li acostà una dama bellíssima envoltada de claror, que l’ajudà a desocupar i es féu càrrec de la criatura que acabava de néixer. En aquell moment, va passar un bon home, i la Mare de Déu (que no era altra la bella dama) li preguntà on anava. Ell va respondre que la seva muller havia tingut un infant mort, i cercava una criatura per a alletar. Llavors la Verge li lliurà el nen de la vídua, dient-li que passats dos anys el tornés allí mateix i li seria pagat el didatge. 

Aquell matrimoni es féu càrrec del nin, al qual crià amorosament, i al cap de dos anys tornaren al castell de Farners amb la criatura. 

Para la falda (digué la Mare de Déu a la dona). I la hi ompli de quelcom molt pensant. -No mireu què és fins que arribeu a casa vostra. Sereu rics per sempre més. 

Dit això, va desaparèixer amb el nen. 

La dida i el seu home se’n tornaren a casa seva força amoïnats; però la dona no va tenir espera i, pel camí aixecà una punta del davantal. Amb gran sorpresa i ràbia comprovà que era sorra, i la llençà allà mateix. Val a dir que estaven ben segurs que la senyora els havia enganyat. Molt disgustats arribaren a casa i, en treure’s el davantal, li va caure a terra una engruna de la sorra que havia quedat en un doblec del voraviu, la qual es convertí de sobte en una unça d’or. A més córrer s’adreçaren al lloc on havia llençat la sorra, si bé ja no en trobaren rastre. Si haguessin fet cas del que els havia dit la Senyora, haurien estat rics per tota la vida. 

La filla del Sobirà es va fer monja. El seu noi va créixer fort, valent i caritatiu, i fou conegut arreu pel sobrenom de «El fill del Castell».