En el llibre “Perill, nens” ens parla de molts aspectes sobre la relació entre l’escola i l’infant, la família i l’infant, la ciutat i l’infant, etc.
Ens parla de la importància de la llibertat, perquè el nen es pugui desenvolupar sense sentir-se reprimit ni limitat per les normes que els pares imposen.
Un fet curiós que m’ha cridat l’atenció del llibre és que, un nen que té a l’abast el carrer, que te llibertat per passejar-se pel poble, que crea les seves pròpies normes, té un nivell cognitiu més desenvolupat que un infant que viu en un sisè pis, i no està a tocar del carrer, ja que no té la costum de crear-se les seves pròpies normes i no experimenta el dia a dia per ell sol.
Perquè la “ciutat dels infants” funcioni bé, diu que és important cedir la paraula als nens, aprendre a escoltar-los, a tenir en compte les seves idees i les seves propostes, fer intervencions per canviar alguns aspectes determinats de la ciutat de manera que, gradualment, sigui més apta per a l’activitat dels nens i nenes.
Ens parla que els nens com diu la pròpia paraula són nens i en tot moment necessiten experimentar i moure’s amb llibertat, i això actualment és un problema, ja que abans les cases eren llocs lliures i poc controlats, on hi havia les condicions necessàries per jugar de debò, però avui dia, les cases són boniques, més còmodes, i tots els espais són útils, estan molt aprofitats, la qual cosa significa que no poden ser “ocupats” pels nens i nenes. Tonucci manifesta la seva descontentació, ja que pensa que tots els llocs han de ser adequats perquè els nens es realitzin sense preocupacions i limitacions.
Un tema molt important és el tema de jugar i de tenir joguines, ja que Tonucci ens diu que per jugar bé cal ser lliure, gastar poc o res i estar en companyia, sense vigilància ni control d’adults.
Ens diu que l’escola no és lloc per a ideologies, ni per a pertinences, ni tant sols és el lloc de l’ensenyament, sinó que ha de ser el lloc de trobada, de la confrontació, de l’aprenentatge. Ens parla que a l’escola no s’hauria d’aprendre perquè hi ha algú que ensenya, sinó perquè hi ha moltes persones que, confrontant els seus coneixements, construeixen la cultura pròpia.
També, ens parla que el lloc adient per rectificar o millorar certs coneixements, per exemple l’escriptura, és a l’escola, no a casa, és el professor l’encarregat de corregir-lo i ajudar-lo en aquest àmbit, no els pares. Els pares tenen altres ocupacions i responsabilitats en quan l’infant.
Tonucci està totalment en contra de les aules, ja que considera que són espais antinaturals. Pensa que cada espai ha d’estar adequat per cada matèria, que cap lloc ha de ser igual a un altre, és important que les aules no siguin monòtones. Per exemple, per la matèria de ciències segons ell, el correcte és crear un espai amb tot d’objectes, plantes i el que faci falta perquè els nens puguin aprendre a partir de l’experimentació. Un altre exemple, que a la matèria de lectura hi hagi estores al terra i tot de llibres, i així personalitzar cada espai, segons les necessitats que requereixi.
Un aspecte molt debatut és el tema deures, ja que ens explica que els deures a casa el cap de setmana i durant les vacances s’haurien de suprimir, perquè això angoixa als nens, i els i treu hores d’activitats positives, més del seu gust, i que no són obligatòries.
És fonamental respectar el desenvolupament d’aprenentatge del nen, ja que cada un aprèn en un moment diferent, uns entenen els conceptes abans que altres, alguns aprenen coses que a altres els hi costa més, i així a la inversa.
És important no anul·lar el nen fins el punt que no tingui opinió pròpia, és important deixar que els nens s’equivoquin i puguin rectificar, que s’adonin dels seus pròpies errors, ja que això és un aprenentatge.
Penso que és un llibre molt interessant sobretot en l'àmbit de l'educació, que t'explica les realitats actuals que es troben els nens d'avui dia.
Aquestes tres il·lustracions de Frato crec que són les que més reflecteixen els temes tractats: