Bones festes!

Aquí s'acaba el meu blog. M’ha agradat molt fer-lo! Alguns cops m’ha servit per treure conclusions, altres per reflexionar, també per opinar, i algunes vegades per explicar esdeveniments ens el quals he anat.

Espero que aquesta aventura no s’acabi aquí, i pugui continuar amb el meu “Dossier Personal d’Aprenentatge”!

BON NADAL A TOTHOM I BONES FESTES!!

Els espais per jugar dels infants

Aquesta imatge m’ha agradat perquè reflexa una realitat actual. 

Avui dia si vas pel carrer, sobretot de les grans ciutats, et trobes cartells on posa “prohibit jugar a pilota”. El primer cop que ho vaig veure em va cridar molt l’atenció. Com pot ser un lloc absolutament construit pels nens, com por ser un parc, no es pugui jugar a pilota? És incoherent. Penso que els nens s’ha de respectar. S’ha de respectar el fet que vulguin jugar amb llibertat, sense normes ni gaire vigilància, ja que aquesta és una manera que es desenvolupi sense masses influències ni sense pressa, tal i com ha de ser. 

Penso exactament com el nen la il·lustració. En lloc de posar “Perill nens”, hauria de posar “Perill automòbils”.

L'educació també evoluciona

La societat canvia, el temps canvia, i per suposat, l’educació també canvia. 

Hem evolucionat en el temps. Pel que tinc entès, l’educació que van rebre els meus pares i sobretot els meus avis no tenia res a veure amb la d’avui dia. 

Penso que aquesta evolució en l’àmbit de l’educació s’ha de mantenir, i a poder ser, millorar-la, ja que mai res és suficientment perfecte. 

L’educació d’abans era més aviat autoritària, directiva i efectiva. Ara, per sort, és afectiva, experimental i dinàmica. 

Penso que som molt afortunats els infants d’avui dia de poder rebre aquesta educació més observable, més divertida i entretinguda. 

Però, tot i això, crec que hi ha professors que no aprofiten aquests avantatges, i podent fer l’aprenentatge d’una manera motivadora, que entusiasmi als nens, hi ha alguns mestres que es neguen a canviar el seu sistema educatiu, limitant-se a explicar teoria i continguts sense cap mena de gràcia. 

Si les coses canvien penso que és per algun motiu, en principi per anar millor (normalment). A més, crec que és imprescindible adaptar-se als canvis per no ser uns incompetents i ignorants en la societat actual.

Wert...

Aquí us deixo el link d’aquesta notícia en que Wert promet el mateix tracte tant en el castellà com en el català en la reforma. 

http://www.libertaddigital.com/espana/2012-12-19/wert-promete-el-mismo-tratamiento-a-castellano-y-catalan-en-la-reforma-1276477432/#comentarios 

Jo em pregunto, a qui pretén enganyar? 

Wert insisteix en que hi haurà el mateix tracte tant amb el castellà com en el català. A més, pel que llegeixo no sé si pretén que encara li donem les gràcies pel que fa i diu perquè segons ell ens ha fet una gran oferta a Catalunya perquè hi hagi una aproximació, però resulta que la culpa és nostra, perquè no som receptius davant les seves propostes. 

A més, el ministre diu que els pares han de tenir la llibertat de poder triar la llengua en que s’educa al seu fill a l’escola. He de dir que aquí a Catalunya hi ha moltes escoles en que l’educació és en castellà. Si els pares volen portar el seu fill en una escola on la llengua parlada és el castellà la poden trobar. 

Sincerament penso que això no té cap ni peus. No em veig en un futur educant en castellà, no perquè tingui res en contra d’aquesta llengua, sinó perquè no és la meva llengua materna en la que m’he educat i m’he criat, i penso que no és amb la que millor em puc expressar.

Concert-Pregó de Nadal 2012

Ahir, dimecres 19 de desembre a les 8 de la tarda, a l’Auditori de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, va donar lloc el Concert-Pregó de Nadal 2012 “Nadal: llum i misteri”.

L’acte el va iniciar la Dra. Margarita Bofarull amb un Pregó de Nadal molt harmoniós.

A continuació, la Coral Preludi d’Amics de la Unesco i el Cor Blanquerna acompanyats amb Miquel Ausina que tocava el piano ens van fer una cantata. Van cantar 7 cançons, les quals cada una d’elles portaven un missatge, ja que parlaven de la realitat humana i de com ens debatem a la recerca de la veritat. Per finalitzar l’acte van acabar amb “Que li darem al noi de la mare”.

Va ser una bona manera d’iniciar el Nadal!

El Nadal i les joguines

En aquesta imatge podem veure un nen que té totes les joguines que qualsevol nen desitjaria tenir, però no sap a què ni com jugar. En canvi, hi ha un altre infant amb tan sols una capsa, i aquest és capaç de passar-s’ho genial utilitzant la imaginació.

Ara que s’acosta el Nadal he pensat que aquesta foto seria la mes adient, ja que sovint els pares tendeixen a comprar molts i molts jocs als seus fills els quals s’acaben quedant a un racó de la casa, alguns cops sense desempaquetar i altres vegades només oberts però sense haver-los utilitzat més d’un cop. És veritat que als nens els i fa molta il·lusió el fet d’obrir un regal darrera un altre, però si qualsevol de nosaltres ens parem a observar, no està content pel que hi ha a dins, sinó pel fet de desempaquetar una cosa, i una altre, i una altre... A més, al final, amb el que acaben jugant és la capsa que protegia la joguina o el paper que l’embolicava.

Crec que això ens ha de fer reflexionar. Ja que per més que nosaltres pensem que els i estem fent el bé fent-los molts regals, el que estem fent és crear persones consentides, que no valoren res i que ho volen tot.

Com diu Francesco Tonucci, per jugar bé els nens necessiten molt poques joguines i de baix preu.

El fill del castell (Llegenda de Santa Coloma de Farners)

El passat dilluns 10 de desembre a la classe del professor Francesc Garreta, a Comunicació oral, escrita i digital, ens va demanar que portéssim una llegenda del nostre poble, en el meu cas, Santa Coloma de Farners, la capital de la comarca de La Selva. La llegenda és la següent:

EL FILL DEL CASTELL

Conten que una noia de Cal Sobirà de Santa Creu, va tenir una relliscada amb el seu promès, motiu pel qual els seus pares la van fer fora de casa. D’amagat, però, els promesos es van casar a l’ermita de Sant Miquel de Cladells, i el matrimoni es quedà a viure amb l’ermità. Tos tres eren feliços. Van transcórrer uns mesos i, sense saber-se mai com va anar, un dia la noia trobà assassinats el marit i el bon ermità. La jove vídua no pogué tornar a casa seva, ja que l’únic testimoni del seu matrimoni no existia ja i els seus pares no l’haurien acollida. Així és que optà per marxar d’aquells indrets dels quals tan mals records tenia per culpa de la mà criminal que l’havia deixada sola i desemparada en el món. Li faltava ben poc perquè el fill del seu amor li naixés i, per por que la gent malpensés de la seva virtut, davant la impossibilitat de testificar el seu casament, s’adreçà envers el castell de Farners per reposar i arrecerar-se a les seves ruïnes. Un cop hi arribà, mirà envers l’ermita de la Mare de Déu de Farners, erigida als peus de la fortalesa, demanant ajut a la Verge en el seu infortuni. Al punt succeí un prodigi : Els murs del castell quedaren il·luminats amb una potent resplendor i tot seguit se li acostà una dama bellíssima envoltada de claror, que l’ajudà a desocupar i es féu càrrec de la criatura que acabava de néixer. En aquell moment, va passar un bon home, i la Mare de Déu (que no era altra la bella dama) li preguntà on anava. Ell va respondre que la seva muller havia tingut un infant mort, i cercava una criatura per a alletar. Llavors la Verge li lliurà el nen de la vídua, dient-li que passats dos anys el tornés allí mateix i li seria pagat el didatge. 

Aquell matrimoni es féu càrrec del nin, al qual crià amorosament, i al cap de dos anys tornaren al castell de Farners amb la criatura. 

Para la falda (digué la Mare de Déu a la dona). I la hi ompli de quelcom molt pensant. -No mireu què és fins que arribeu a casa vostra. Sereu rics per sempre més. 

Dit això, va desaparèixer amb el nen. 

La dida i el seu home se’n tornaren a casa seva força amoïnats; però la dona no va tenir espera i, pel camí aixecà una punta del davantal. Amb gran sorpresa i ràbia comprovà que era sorra, i la llençà allà mateix. Val a dir que estaven ben segurs que la senyora els havia enganyat. Molt disgustats arribaren a casa i, en treure’s el davantal, li va caure a terra una engruna de la sorra que havia quedat en un doblec del voraviu, la qual es convertí de sobte en una unça d’or. A més córrer s’adreçaren al lloc on havia llençat la sorra, si bé ja no en trobaren rastre. Si haguessin fet cas del que els havia dit la Senyora, haurien estat rics per tota la vida. 

La filla del Sobirà es va fer monja. El seu noi va créixer fort, valent i caritatiu, i fou conegut arreu pel sobrenom de «El fill del Castell».

Perill, nens

En el llibre “Perill, nens” ens parla de molts aspectes sobre la relació entre l’escola i l’infant, la família i l’infant, la ciutat i l’infant, etc.

Ens parla de la importància de la llibertat, perquè el nen es pugui desenvolupar sense sentir-se reprimit ni limitat per les normes que els pares imposen.

Un fet curiós que m’ha cridat l’atenció del llibre és que, un nen que té a l’abast el carrer, que te llibertat per passejar-se pel poble, que crea les seves pròpies normes, té un nivell cognitiu més desenvolupat que un infant que viu en un sisè pis, i no està a tocar del carrer, ja que no té la costum de crear-se les seves pròpies normes i no experimenta el dia a dia per ell sol.

Perquè la “ciutat dels infants” funcioni bé, diu que és important cedir la paraula als nens, aprendre a escoltar-los, a tenir en compte les seves idees i les seves propostes, fer intervencions per canviar alguns aspectes determinats de la ciutat de manera que, gradualment, sigui més apta per a l’activitat dels nens i nenes.

Ens parla que els nens com diu la pròpia paraula són nens i en tot moment necessiten experimentar i moure’s amb llibertat, i això actualment és un problema, ja que abans les cases eren llocs lliures i poc controlats, on hi havia les condicions necessàries per jugar de debò, però avui dia, les cases són boniques, més còmodes, i tots els espais són útils, estan molt aprofitats, la qual cosa significa que no poden ser “ocupats” pels nens i nenes. Tonucci manifesta la seva descontentació, ja que pensa que tots els llocs han de ser adequats perquè els nens es realitzin sense preocupacions i limitacions.

Un tema molt important és el tema de jugar i de tenir joguines, ja que Tonucci ens diu que per jugar bé cal ser lliure, gastar poc o res i estar en companyia, sense vigilància ni control d’adults.

Ens diu que l’escola no és lloc per a ideologies, ni per a pertinences, ni tant sols és el lloc de l’ensenyament, sinó que ha de ser el lloc de trobada, de la confrontació, de l’aprenentatge. Ens parla que a l’escola no s’hauria d’aprendre perquè hi ha algú que ensenya, sinó perquè hi ha moltes persones que, confrontant els seus coneixements, construeixen la cultura pròpia.

També, ens parla que el lloc adient per rectificar o millorar certs coneixements, per exemple l’escriptura, és a l’escola, no a casa, és el professor l’encarregat de corregir-lo i ajudar-lo en aquest àmbit, no els pares. Els pares tenen altres ocupacions i responsabilitats en quan l’infant.

Tonucci està totalment en contra de les aules, ja que considera que són espais antinaturals. Pensa que cada espai ha d’estar adequat per cada matèria, que cap lloc ha de ser igual a un altre, és important que les aules no siguin monòtones. Per exemple, per la matèria de ciències segons ell, el correcte és crear un espai amb tot d’objectes, plantes i el que faci falta perquè els nens puguin aprendre a partir de l’experimentació. Un altre exemple, que a la matèria de lectura hi hagi estores al terra i tot de llibres, i així personalitzar cada espai, segons les necessitats que requereixi.

Un aspecte molt debatut és el tema deures, ja que ens explica que els deures a casa el cap de setmana i durant les vacances s’haurien de suprimir, perquè això angoixa als nens, i els i treu hores d’activitats positives, més del seu gust, i que no són obligatòries.

És fonamental respectar el desenvolupament d’aprenentatge del nen, ja que cada un aprèn en un moment diferent, uns entenen els conceptes abans que altres, alguns aprenen coses que a altres els hi costa més, i així a la inversa.

És important no anul·lar el nen fins el punt que no tingui opinió pròpia, és important deixar que els nens s’equivoquin i puguin rectificar, que s’adonin dels seus pròpies errors, ja que això és un aprenentatge.

Penso que és un llibre molt interessant sobretot en l'àmbit de l'educació, que t'explica les realitats actuals que es troben els nens d'avui dia.

Aquestes tres il·lustracions de Frato crec que són les que més reflecteixen els temes tractats:

Defensar la nostra professió

Aquesta imatge reflecteix una realitat actual, ja que avui dia no sabem on anirà a parar el nostre futur en aquest temps de crisis, però això no significa que hàgim de tirar la tovallola.

Els que estem estudiant Educació Primària, Infantil, Social, etc., per més obstacles que ens trobem al llarg de la nostra carrera, i per més que en alguns moments veiem les coses més fosques que clares, hem de creure en el que estem estudiant, en el que ens agrada, en els que ens entusiasme realment.

Si nosaltres no creiem en el que fem, no podem pretendre que els altres ho facin, i per més que hi hagi persones que intentin infravalorar aquesta professió, millor dir, la nostra professió, no hem de deixar que aquests comentaris sense cap mena de fonaments ens enfonsin i ens impedeixin seguir endavant.

Personalment, crec que no hi ha res com ser mestra, ja que és una professió molt gratificant i molt complerta, que requereix molta dedicació, ja que s’han de tenir en tot moment respostes per totes les preguntes que tenen els nens, saber respondre a les seves sol·licituds i necessitats, etc.

Pilar Benejam, "Mestres en temps incerts"

El passat dimecres 28 de novembre, Pilar Benejam, geògrafa i pedagoga menorquina, va venir a l’auditori de la Facultat de Psicologia i Ciència de l’Educació, a fer-nos una conferència sobre l’actitud que han de tenir els mestres en temps incerts.

Ens va dir que actualment vivim en temps de canvi, aquest canvi és una constant històrica.

Per tal de que la societat prosperi i l’educació continuï endavant, és molt important acceptar el canvi, ja que per exemple, la ciència canvia constantment. A més, ens diu que hi ha coses que s’han d’ensenyar a l l’escola, perquè hi ha certs coneixements que sinó s’aprenen allà, no s’aprenen enlloc. També, ens va parlar dels canvis en l’economia, i ens va dir que per a compatir en aquesta societat el que necessitem és llibertat, i no tant estat.

En concret, va aprofundir en el tema de l’educació, i ens va parlar de la posició dels mestres davant del canvi. Primer de tot, ens va dir que tenim que transmetre als altres i a nosaltres mateixos la gran dignitat que té aquesta professió com és ser mestre, ja que si nosaltres no creiem en el que fem, no podem pretendre que els altres ho facin. També, ens va dir que els mestres han d’estar contents del que fan, i ser humils. Qui es pensa que ho sap tot és un ignorant, en canvi, qui es pensa que no ho sap tot, aquesta persona és veritablement qui ho sap tot, és un savi.

Ens va fer esment de la gran importància de ser optimistes, ja que l’educació no està fatal, perquè hi ha escoles que treballen molt bé i amb un bon equip de professors, i això és perquè no es queixen i s’adapten els canvis que pateix la societat i l’educació actualment.

Continuant en l’àmbit educatiu, ens va dir que la base de la igualtat és el diàleg, i alhora escoltar a l’altre. Per educar, és fonamental fer-ho amb respecte, amb tacte, sensibilitat, i posar tota l’afectivitat que un té. Perquè els nens aprenguin i siguin conscients del que és un bon comportament i actitud, és imprescindible que els actes del professor no es contradiguin amb les seves paraules, ja que el docent és un model a seguir, els nens aprenen el que nosaltres som, no el que nosaltres els hi ensenyem. Que els nens aprenguin és una satisfacció per part del docent.

Finalment, resumint tots els conceptes i coneixements que Pilar Benejam va compartir amb nosaltres, podem dir que per una bona educació és essencial ensenyar a pensar, perquè els alumnes puguin ser lliure, ensenyar a dialogar ja que és una cosa bàsica, i fomentar la participació a classe.

Personalment penso que va ser una xerrada molt interessant, on es va parlar clar, sense embuts, ja que avui dia es tendeix a evitar o a no parlar de certes realitats de la societat actual per les conseqüències que això pot tenir, i no hauria de ser així.

Equivocar-se és un aprenentatge

En aquesta il·lustració podem veure un nen que ha estat sempre manat, regit per unes normes, sense vot ni paraula, sense certa llibertat i autonomia. Totes aquestes coses ha dut al nen a no ser autònom, a no saber què fer si no té unes pautes, i això no hauria de ser així. Els mestres han de guiar el nen i ajudar-lo en el seu camí, però sense anul·lar-lo, deixant que s’equivoqui i pugui rectificar. Hem d’obrir la ment, canviar alguns plantejaments i deixar enrere el model educatiu basat de forma gairebé exclusiva en els llibres de text. Hem d’escoltar i tenir en consideració els interessos de l’infant a l’hora d’ajudar-lo a assolir competències i capacitats pel dia de demà.

Visita a un centre educatiu, Sadako

El passat dimarts 13 de novembre, vaig anar a visitar un centre educatiu, Sadako. Es caracteritza per ser una escola activa, catalana i humanista.  Ens van explicar el motiu d’aquest nom, i és així perquè a la Segona Guerra Mundial una noia anomenada Sadako es va veure molt afectada per aquesta guerra, però ella en cap moment va defallir ja que volia viure sí o si, i van pensar que seria un clar exemple de ganes, d’entusiasme, de motivació, etc.

En aquesta escola hi ha E.S.O, Primària i Infantil. L’objectiu d’aquesta és que les persones siguin capaces de sobreviure el dia de demà.

Els alumnes tenen vot i paraula, ja que de tant en tant s’organitza una assemblea d’alumnes on aquests poden participar activament i donar la seva opinió.

Les diferents classes treballen per projectes, i pel que vaig preguntar i la cara que feien els alumnes, puc afirmar que estaven molt contents i a gust treballant d’aquesta manera. Centrant-nos en Educació Primària, a Cicle Inicial fan un treball d’investigació sobre un animal, a Cicle Mitjà fan un treball sobre la cultura catalana, i a Cicle Superior fan un treball sobre les cultures d’arreu del món.

Intenten que la família participi en tot moment, una cosa que jo trobo molt interessant i important, ja que els pares necessiten tenir la certesa de que els seus fills estan en bones mans. Aconsegueixen que la família els coneguin el màxim possible, intentant implicar-les a algunes activitats de l’escola.

Quan arriba l’hora del pati els infants no solament juguen a pilota, sinó que tenen 4 patis on van canviant durant la setmana els diferents cursos, i en cada un d’ells estan adequats per fer unes activitats determinades. A més a més, un dia a la setmana es celebra el dia “Sak” conegut com la Biblio-Pati, en que no es poden treure les pilotes, sinó que poden pintar el terra amb guixos, o preparar contes i escenificar-ho, etc.

Un fet que vaig trobar molt interessant, important i humil per part d’aquesta escola és que cada any visiten diferents centres educatius per replantejar-se que és el que fan bé i com ho fan, i a partir d’aquí poder-se qüestionar.

Personalment, penso que és una escola molt acollidora, molt activa i perfectament adequada a les necessitats dels nens, des dels més petits als més grans. Va ser una experiència molt positiva poder visitar aquest centre i poder veure la seva manera de treballar, ja que vaig poder observar i aprendre algunes coses de cares a un futur.

Taula Rodona de mestres novells

El passat dilluns 12 de novembre, a l’Auditori de la FPCEE, va tenir lloc la Taula Rodona de mestres novells, la Maria, en Daniel, en Jordi i la Laura. La xerrada va ser molt interessant, ja que ens van explicar experiències viscudes un cop van sortir de la universitat i quan van entrar en el món laboral.

La Maria ens va fer esment de les diverses dificultats. Per exemple, de què has de fer quan et trobes amb una classe amb 27 alumnes. Ens va dir que és important deixar clar als nens que hi ha uns límits. De cares al docent, és important i necessari per no desmoralitzar-te en alguns moments recolzar-te i parlar amb altres professors sobre possibles tècniques, experiències, etc., per poder agafar la dinàmica de la classe. També ens va parlar sobre el tema d’avaluació, ja que ella ens va explicar que va tenir algun que altre problema, i per tal de no trobar-nos-hi, hem de deixar clar els criteris d’avaluació, que els infants sàpiguen el que es valorarà.

En Daniel ens va parlar de l’actitud que ha de tenir el docent. Va dir-nos-ho que el professor ha de ser apassionat, ja que és una feina de servei, dedicada a les persones, molt generosa, però alhora molt absorbent ja que els mestres fan molt i de tot cada dia, ja que els nens necessiten que se’ls resolguin els dubtes al moment. Per part del professor també és molt important crear un clima de benestar i confiança a l’aula. Ens va recalcar la importància de la formació, ja que diu que els docents hem de poder donar respostes, per tant, hem d’estar formats al màxim, i que per fer això s’ha de tenir molta energia i ser positiu davant de qualsevol cosa.

En Jordi ens va dir que s’ha de ser sempre actiu i aportar idees amb els nens, per part del professors hi ha d’haver un compromís de formació continuat. Ens va parlar del primer dia de classe, del primer dia davant dels alumnes, del primer cop que exerceixes com a professor, que hi ha falta d’experiència i falta de rutina. Ens va ressaltar cert comportament que ha de tenir un bon docent, com és, ser humil, adaptar-se al projecte del centre, i si és necessari aportar noves idees dins del projecte ja establert. Va esmentar-nos en tot moment la importància dels testimoniatge de l’educador, ja que ell és un model a seguir pels seus alumnes.

La Laura ens va dir que és molt important pel bon funcionament de la classe captar l’atenció dels alumnes, i organitzar la informació. Així, és més fàcil que les coses acabin encaixant, ja que el principi sents que les coses no van massa bé però a mida que passa al temps i els alumnes et coneixen i confien amb tu, les coses ja van més bé i més tranquil·les. Per ser un bon mestre ens s’han de fer les coses el millor possible cada vegada.

Els 4 docents en tot moment ens van ressaltar la importància d’un bon claustre de mestres, ja que aquests t’ajuden si tens problemes amb alguns alumnes, amb el funcionament de la classe i et poden aconsellar.

D’aquesta xerrada he aprés que per ser un bon mestre hem de ser neutres, i hem de buscar fins a trobar la millor manera de gestionar el grup, estar al dia de la societat que ells viuen i saber sobre les seves passions, acompanyar els pares en les seves preocupacions, és a dir, anar tots a una, ja que el pare necessita sentir que el mestre es preocupa pel seu fill, i per últim, per s’ha de tenir sensibilitat i coneixement de l’entorn del nen.

"La Inspección pide sancionar a un colegio sevillano por discriminación"

La setmana passada un company de Seminari, ens va parlar d’aquesta noticia.

Una família homosexual volia portar el seu fill a una escola de Sevilla, al Yago School. En un principi no hi havia problema, fins que es va identificar com parella homosexual, a partir d’aquí tot van ser problemes i excuses per part del col·legi.

Penso que la societat d’avui en dia ha evolucionat prou perquè actualment estiguin passant aquestes coses al món, millor dit, al primer món. Des del meu punt de vista, és totalment injust i intolerable que un infant que no té veu ni vot es vegi afectat per la sexualitat dels seus pares. Això s’hauria d’acceptar amb tota normalitat, i no com una cosa estranya i aliè arribant a ser un inconvenient per algú. Tothom ha de poder accedir a una educació sense ser discriminat per com és la seva família, ja que si ens fixem amb una classe de qualsevol escola, podem trobar famílies monoparentals, homosexuals, heterosexuals, etc., cap família és igual.

Cada casa és un món i no per això ho podem jutjar.

En aquest enllaç podeu trobar la notícia:

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/05/25/andalucia/1337970979_747448.html

La comparació

Sovint etiquetem a les persones com normal o no normal, però realment si ens parem un moment a pensar amb el veritable significat, no el sabem explicar ni descriure.

El llibre Elogi de la Feblesa ens parla d’aquests dos conceptes: normal i anormal.

Segons l’autor, un nen discapacitat, la definició d’aquests dos conceptes és difícil de definir. Diu que la normalitat pot constituir un estímul per a la persona que se sent exclosa, o bé pot portar a la marginació i a excloure. En canvi, anormal diu que és aquell que per definició se separa de la norma, del comportament mitjà dels mortals, d’aquesta manera com més se separi un individu de la norma menys normal serà, és potser tot allò que s’allunya del que hom (la societat i les normes) considera una conducta acceptable comú dels mortals.

Penso que això no hauria de ser així, ja que tothom és lliure de fer i viure la seva vida com vulgui, tothom és diferent, no hi ha dues persones idèntiques en aquest món, per tant, és absurd, utilitzar dos adjectius per assenyalar milions i milions de persones.

Diferents sol·licituds entre pares i fills

Aquesta imatge ens reflexa una de les moltes realitats actuals. En la imatge podem veure uns pares sol·licitant més hores de classe pels seus fills, i aquests demanant més hores de pares a casa.

Hem d’entendre i de saber que els pares tenen moltes obligacions, com cuidar-se de la casa, tirar endavant la família, treballar per poder portar un sou, cuidar els fills, entre moltes altres coses. Però, tot i això, han d’intentar treure temps d’on puguin per atendre i ajudar als seus fills en l’àmbit escolar, emocional, etc., ja que aquests estan en creixement i necessiten suport, sentir-se estimats, sentir confiança, sentir que són important per algú i necessiten que els guiïn. Els pares no poden amargar-se i deslliurar-se de les seves obligacions demanant més hores d’escola perquè els seus fills estiguin ocupats i no demanin la seva atenció, perquè per un bon desenvolupament de l’infant és fonamental la figura dels pares.

Elogi de la Feblesa

El llibre “Elogi de la Feblesa” d’Alexandre Jollien ens parla de com és la vida d’una persona amb paràlisi cerebral. Ens tracta varies temes com és la col·laboració, les dificultats, la societat, l’entorn del nen, com aquest es comunica amb els altres, com ha de ser un docent, entre molts altres.

Ens fa reflexionar en certs aspectes, com per exemple que la col·laboració, els amics, la família, i tota la gent que t’estima són vitals per assolir l’únic objectiu urgent, com és progressar, evolucionar i assemblar-se al més possible als altres, a la categoria dels “normals” quan tens una discapacitat. És molt important donar-se suport un a l’altre, i lluitar per tot i contra tot, per molts obstacles que et trobis al llarg de la vida, encara que un educador no cregui en tu, o un metge et faci un diagnòstic mèdic i digui que no podràs fer certes coses, has de demostrar que no és així, has de ser fort, lluitar contra el descoratjament i contra els escarnis dels altres infants que fereixen brutalment la teva sensibilitat. Les dificultat en un primer moment sembla que et facin ser més feble, però realment t’endureixen, t’estimulen i t’obliguen a trobar solucions.

També m’ha ajudat a entendre la importància d’un bon docent, ja que és imprescindible pel progrés del nen que l’educador l’ajudi, que confiï amb ell, en les seves possibilitats, que sigui modest, pragmàtic i que no redueixi la realitat a uns esquemes ridículs basats en fútils teories, sinó que es deixi portar per la realitat mirant simplement de comprendre de la millor manera possible el nen. Aquests són els que realment t’ajuden a descobrir les teves pròpies il·lusions, el propi tarannà, i les febleses d’un mateix, ja que consideren que cadascú porta dins seu les solucions i que, del que es tracta és senzillament de fer-les sortir a la llum.

És un llibre que m’ha agradat molt. Crec que els temes que tracta són molt interessant i molt realistes, ja que es poden veure freqüentment en la societat actual. Et fa reflexionar, pensar i veure la vida des d’un altre punt de vista més humà i no tant superficial. 

Recomano totalment "Elogi de la Feblesa"!

“Muchos de los docentes nos dicen que para ellos el estrés empieza cuando salen del aula, y esto sucede porque una mala gestión organitzativa y del equipo docente es un factor imporante en la generación de estrés docente”

L’entrevista feta a Victòria Fernández Puig, psicòloga i psicoterapeuta experta en prevenció de l’estrès docent i a Francesc Padró, llicenciat en educació física i professor d’educació secundaria ens parlen que la societat d’avui ens porta a uns punts de competitivitat brutal, uns nivell d’exigència molt alts i això ens porta a unes situacions d’estrès que de vegades poden ésser positives i d’altres negatives.

Podem comprovar que aquest món de la docència pateix una sobrecàrrega laboral, tenen falta de temps, un munt de tasques i funcions burocràtiques a complir, un excés de demandes educatives per part dels alumnes donades les seves necessitats i situacions, també trobem falta de protecció jurídica, falta de comunicació i de control, falta de recolzament per part de la direcció, resultats incomplerts, etc.

Tots aquest factors i segurament molts altres ens porten a una situació d’estrès, de vegades aquest estrès ens pot animar i motivar amb el que aconseguirem un aprenentatge o bé ens pot portar a una situació de la que vulguem fugir col·lapsant-nos arribant a la impotència.

Crec que a la velocitat que es mou el món, cal tenir els recursos i la capacitat per tal d’arribar als objectius que ens proposem.

Existeix una sèrie d’activitats que ajuden a prevenir l’estrès en els docents, si més no, fa que aquest estrès sigui agradable, gratificant i saludable. La comunicació seria una eina bàsica per tal d’arribar a una entesa a tots nivells, tant entre alumnes, docents, institucions, etc.

Cal mantenir un bon estat de salut, fer exercici físic, tenir un bon reconeixement i una estimació vers un mateix i vers els altres, tenir un recolzament social, tenir una bona formació, tenir coneixements i informació sobre la salut emocional, sobre la consciencia corporal, i altres, tot això ens farà millors com a docents i com a persones.

L'entrevista la podeu trobar a la següent pàgina web: http://www.educaweb.com/noticia/2012/07/09/entrevista-victoria-fernandez-puig-psicologa-psicoterapeuta-estres-docentes-15637.html

Francesco Tonucci: Les TIC, l'escola, la família i els infants

El dijous 25 d’octubre, vam anar a escoltar una conferència de Francesco Tonucci, un gran pensador, pedagog, dibuixant i expert en educació. Ens va parlar d’una societat planificada pels nens.

A continuació, un breu resum de les coses més importants i significatives de la xerrada:

Va dir que les tecnologies són instruments de gran valor amb grans capacitats. Els nens són competents amb les tecnologies.

Sobre l’escola, ens va explicar que tant l’educació com l’escola són un dret constitucional, un dret personal, i que actualment moltes escoles no estan complint amb les seves funcions.

En l’àmbit de la família ens va dir que és molt important que hi hagi una bona relació entre la família i l’escola, i que actualment tant la família com l’escola estan molt equivocats: l’escola perquè no és capaç de tenir una bona relació i contacte amb la família, i la família perquè no reconeix l’autoritat de l’escola.

Sobre les aules ens va fer una comparació amb una gàbia, com una estructura sense sentit, per a ell les aules són un lloc antinatural, ja que són monòtones i una igual que l’altre. Francesco Tonucci diu que no podem pretendre que un nen estigui assentat 5 hores seguides i que a cada hora, quan canviïn d’assignatura també canviïn de mentalitat, de llibres i de “chip”, perquè els nens necessiten temps per cada cosa i poder-ho assimilar. Segons el seu punt de vista, creu que s’haurien de canviar les aules per espais adequats per cada assignatura (tallers, laboratoris…).

Ens va dir que s’ha de crear un procés de formació que obligui a les persones a analitzar-se a sí mateixes, i que  per tal de millorar l’escola hem de canviar les lleis, s’ha de fer una reforma educativa (canviar horaris, programes, llibres, disciplines….). A més, ens va explicar que l’escola canvia gràcies als professors, ja que si aquests són bons no importa si les lleis són adequades o no.

Molts professors pensen que els alumnes són vasos buits, i que el docent és qui ha d’omplir-los, però això no hauria de ser així.

Ens va repetir varies vegades que és molt important que el nen jugui, explori, descobreixi, etc., sense limitacions ni vigilància, que juguin on vulguin i com vulguin, ja que aquesta serà la millor manera que aprengui les coses, de forma divertida i plaent.

Personalment, crec que va ser una conferència molt interessant i entretinguda, que em va fer reflexionar sobre molts aspectes de l’educació. Em va sobtar que cada frase que sortia de la seva boca tenia en compte en tot moment el que era millor pel nen, per l’infant.

Per més informació sobre Francesco Tonucci: http://www.edu21.cat/ca/persones/101

Cinquèna Edició de ITWorldEdu 2012

El dia 24 d’octubre, ens van convidar a assistir a una conferencia al CosmoCaixa, a la Cinquena Edició de ITWorldEdu 2012. Ens parlaven a partir d’experiències viscudes, de reflexions i d’idees, de la importància de l’educació i les TIC, i de la relació que tenen aquests dos conceptes entre sí, ja que és fonamental i necessari saber utilizar les TIC sobretot pel món educatiu i pel dia de demà. 

Per més informació sobre aquesta conferència: http://www.itworldedu.cat/index.php?idioma=es

El tono en la enseñanza

El llibre de Max van Manen, “El tono en la enseñanza” és un llibre molt interessant que he llegit per l’assignatura d’Antropologia de l’educació.

Ens explica com ser un bon docent i ens diu que un bon ensenyament està determinat per “com”, pel mètode o l’estil docent, més que pel “què”, pels continguts. Ens explica tres conceptes claus que s’han de tenir en compte per ser un bon educador, com són: la sol·licitud (què necessita i què ens demana l’infant), el tacte (tenir contacte i connectar amb el nen) i la sensibilitat (tenir cura i delicadesa amb l’alumne). Però, el més important és saber-los portar a la pràctica més que saber la seva definició, tot i que per experiències passades puc dir que no sempre és així.

Recomano totalment aquest llibre, que m’ha fet reflexionar sobre certs aspectes que comporta el fet educatiu des d’un punt de vista més humà, més emocional i més proper.

Benvinguts i Benvingudes!

En aquest espai compartiré tots els meus pensaments, coneixements, experiències, reflexions, debats, comentaris i moltes altres coses sobre fets rellevants i interessants en l'àmbit de l'educació.